Espanya es converteix en el rei d’Europa després de guanyar la seva quarta Eurocopa

Espanya es converteix en el rei d’Europa després de guanyar la seva quarta Eurocopa —la selecció que més vegades l’ha aixecada— gràcies als gols de Nico Williams i Oyarzabal. La selecció de Luis de la Fuente, fidel a les seves idees des de la fase de classificació i que ha sabut combinar les noves perles del futbol espanyol amb l’esquelet Unai-Carvajal-Rodri-Morata, passa a la història amb un 2-1 davant l’Anglaterra de Bellingham i Kane.

Després d’una primera part de contacte entre els dos equips, la Selecció es va avançar amb un gol de Nico, que va igualar Cole Palmer a deu minuts del final. Quan la majoria pensaven que l’Euro es decidiria a la pròrroga, Mikel Oyarzabal es va convertir en l’heroi del partit. La guinda a una Eurocopa en la qual Espanya ha guanyat totes les grans, des de Croàcia i Itàlia a la fase de grups fins a l’amfitriona Alemanya i França a l’eliminatòria. Un camí perfecte.

L’Anglaterra de Gareth Southgate va arribar a Berlín sense convèncer. Ni Bellingham, ni Kane, ni Foden, excepte algun que altre destell, eren els mateixos que en els seus respectius clubs. Però allà estaven, en una altra final. Això sí, la idea era la de sempre, la mateixa que als vuitens, quarts i semis: esperar al darrere a tenir una gran ocasió per marcar les diferències. La pilota va ser per Espanya, que de primeres va tenir una combinació de Nico Williams amb Rodri que va frenar la potència de Kyle Walker. Mal de cap per a Nico als primers minuts. Ho va tornar a intentar el de l’Athletic amb una bicicleta i un xut amb l’esquerra que va bloquejar Stones, però els de Luis de la Fuente s’acostaven tímidament, com amb el remat a la remanguillé de Le Normand que no va arribar a veure la porteria de Pickford.

L’intent anglès va arribar per la seva banda dreta amb una arrancada de Walker que va quedar en res gràcies a la labor de Laporte. El respecte era mutu per part de les dues seleccions i Espanya, que tornava a comptar amb la seva defensa titular després de la sanció de Carvajal contra França, també replegava a la perfecció. El joc lent posava el partit, com va passar durant tota l’Eurocopa, on els britànics millor es desenvoluparen. Excepte per un suau llançament de Fabián i un un contra un que Morata no va resoldre, l’ocasió més clara de la primera meitat va ser de Foden, que es va trobar una pilota, pentinada per Kane, al segon pal. El seu xut mentre queia el va aturar Unai Simón.

Una jugada va néixer després d’una desconnexió de Carvajal en defensa —l’única— que Bellingham va robar i va trobar Harry Kane que va disparar des de fora de l’àrea amb la mala sort que el bloqueig de Rodri va propiciar un xoc lleig amb Le Normand. Tots es van fixar en el genoll del francès nacionalitzat espanyol que va fer un mal gest, però el perjudicat va ser el pivot del City que es va ressentir dels isquiotibials i no va poder seguir després del descans. Zubimendi el va substituir al descans. Un greu disgust, el millor jugador de la Selecció (i MVP del torneig) se n’anava a la banqueta, però va ser oblidat als pocs segons de la segona meitat.

La gran connexió dels extrems espanyols, que s’ha anat forjant durant tota l’Eurocopa, havia de ser la que avancés Espanya a la final. Lamine Yamal va trobar Nico Williams i aquest va creuar amb l’esquerra un gol que va retrunyir a Berlín. Celebració dels dos aniversaris seguits pel vendaval espanyol. Olmo, Morata i Nico van poder fer el 2-0. El del Leipzig no va encertar a fer el gol que el convertiria en pichichi, el 7 d’Espanya va creuar massa davant Pickford i Nico va llepar el pal amb un xut amb la dreta des de la mitja lluna. L’extrem de 17 anys va tenir una altra oportunitat que va obligar al porter de l’Everton a lluir-se. El jugador espanyol va controlar malament, però Shaw, que baixava ràpidament a defensar, se’l va menjar, el que li va servir a Lamine per provar el seu esquerra d’or, tot i que no va batre l’anglès.

Però Espanya va perdonar i Southgate va moure fitxa. El capità Kane va ser substituït per l’heroi Watkins (qui els va posar a la final) i també va entrar Cole Palmer, l’enemic públic de la Selecció que ja va marcar —i ens va celebrar a la cara— el gol que ens va treure l’europeu sub-21 fa un any. Va ser precisament ell qui va empatar el duel. Cucurella no va arribar a cobrir Saka que va assistir Bellingham i aquest va cedir la pilota a Palmer que amb la seva esquerra, i un lleuger toc de Zubimendi, va posar l’1-1.

En comptes d’anar a donar l’estocada després de posar les taules, Anglaterra va començar a pensar en una pròrroga que mai no arribaria, perquè Cucurella, redimint-se del seu error anterior, es va endinsar per la banda esquerra per assistir Oyarzabal que rematava una pilota que valdria la nostra quarta Eurocopa. El de la Real va ser més llest que Pickford i es va avançar per marcar un gol que no oblidarà mai. El genoll del defensor va validar aquest històric gol al minut 86. Tampoc oblidaran els anglesos la doble ocasió amb la qual podrien haver tornat a empatar la final: Rice i Saka van rematar dues ocasions que primer Unai va parar i després Dani Olmo va treure a la línia. Dos detalls que es van celebrar gairebé com el cop de cap de Merino contra Alemanya, o el golàs per l’esquadra de Lamine contra França, o el 3-0 contra Croàcia. La resta… és història.